en   |   es   |   vlc

Rosa Solbes, sòcia d’ACICOM, a la secció de Nosaltres els Valencians d’Abelard Muñoz a La Veu del País Valencià.




Nosaltres els valencians Una reportera del poble
Per als col·legues veterans, aquesta periodista, nascuda a Alacant, en 1950, representa el feminisme dins de la professió. Rosa Solbes no sols va ser una decidida reportera a la qual se la veia pertot arreu amb la seua llibreta o el seu micròfon en els procel·losos i alegres anys de la Transició, sinó també una activista pels drets de les dones. Pertany a l’estirp de periodistes que començaren a intentar ser elles mateixes en un món d’hòmens. Desembarassar-se del pensament masclista en el qual una dona per a surar en una redacció, havia de masculinitzar-se per a no sucumbir. Ara la cosa ha canviat i aquesta “periodista del pueblo”, segons les seues pròpies paraules, reconeix que s’ha “feminitzat” la professió. Les facultats de periodisme no paren de llançar dones al sec mercat. Ella va ser una pionera valenciana.Corresponsal del grup Zeta i les seues trencadores publicacions en els 70, entre elles, Interviu i Tiempo ; va treballar en televisió i va ser la primera dona a dirigir la recentment creada Ràdio Nou.

Per als jóvens periodistes que es desesperen per trobar un lloc al sol, ‘la Solbes’és un exemple de compromís professional i polític. Va començar a treballar molt jove per a La Verdad i Primera Página d’Alacantaixí com en Valencia Fruits, la llegendària revista econòmica, que va donar cabuda a firmes dissidents i brillants en els anys de la mordassa; i d’aleshores ençà Rosa Solbes ja no ha parat de ser a l’olla.

Ara, prejubilada, escriu columnes i sobretot fa activisme polític. És clar que ella és un referent progressista a la ciutat de València. Presidenta de la Unió de Periodistes durant anys i, en l’actualitat, membre de Valencians pel canviun col·lectiu de professionals i intel·lectuals, vinculat a Compromis, que cerca una alternativa política al desencoratjament enfront de la ‘dretona’.

“Estem en el forat més profund d’una transició que va d’un període vell a un altre nou que no acaba de quallar”, sosté, rere unes ulleres negres contra el sol d’hivern i hi afegeix significativa: “És com en la lluita feminista: la dona nova ha nascut però l’home nou encara està per arribar”.Es va afiliar al Parit Comunista del País Valencià, en la dictadura, i hi va col·laborar en el seu òrgan, Cal Dir, junt amb periodistes molt rojos i entusiastes. Més tard va ser triada cap visible de la Unió de Periodistes del País Valencià, el sector més modern del gremi. Cada vegada que s’ha de parlar de la professió, hom invita Rosa; ella funciona com a veterana gurú.“El nou periodisme, després de la revolució digital, no acaba de nàixer. ¿ Quina és la incidència sobre l’opinió pública de periòdics i capçaleres digitals? La majoria de la gent es nodreix de la televisió que és molt descuidada com a mitjà d’informació. La televisió és menyspreada per les elits culturals i això ho veig greu.”
I el compromís del periodisme amb la injustícia? El compromís del periodisme ha de ser amb el mateix periodisme. Tot professional té un punt de vista, però la història que conte ha de ser la veritat. Si conte una cosa l’he de creure.Rosa Solbes va formar part de la redacció de Valencia Semanal, la revista que va marcar la transició del periodisme franquista al democràtic a València… La primera publicació solvent i interessant en un món de premsa obedient.Editada per Ernest Sena i Paco Carrasco i dirigida per Amadeu Fabregat, aquesta publicació de meitat dels setanta va ser el gresol de la nova fornada de periodistes jóvens i ‘progres’ que donaria el país. I després, el Diario de Valenciael primer periòdic lliure i progressista, aparegut en l’hivern de 1.980 i editat per empresaris nacionalistes de centre Esquerra, que va viure en directe el 23-F i va ser ocupat pels soldats.
El dirigia J.J. Pérez Benlloch, un altre periodista icona de la ciutat i també alacantí. Va ser ‘Jotajota’, en aquella saó, director de la Primera Página d’Alacant, qui va fitxar Rosa per als seus primers articles.Els setanta van ser especials per a Rosa. “ La transició va ser apassionant, suposava conéixer gent que eren mites vivents i part de la història d’aquest país, a més a més d’altres, fins aleshores desconeguts o silenciats; tot això s’havia de mostrar al públic.”Les dificultats per les quals travessa l’ofici no són un secret per a Solbes: “El problema és que no hi ha empreses que exigisquen qualitat. Un periodista que treballe sense eixir al carrer, en Internet, pot omplir set pàgines. Això estalvia costos a les empreses. La mateixa cosa ocorre amb l’excés de columnes d’opinió en els mitjans. Moltes no es paguen i els autors es conformen a conrear la vanitat. És una bonica forma d’omplir el diari sense gastar-se un duro”.
Davant l’absència de premsa progressista i dissident, Solbes endevina la tecla: ”La publicita és el braç armat del capitalisme i per tant, ara no se li dóna a l’esquerre. I els mitjans progressistes s’asfixien sense finançament. La mateixa cosa es pot dir de la premsa digital. Les empreses començaren a regalar la informació alegrement i ara ningú no vol pagar per llegar les notícies”.Diu Rosa que els periodistes d’esquerre estan deprimits. Els han expulsat de les redaccions. “La generació que es va inventar el periodisme al País Valencià està fora de la professió”. I malgrat tot, la veterana periodista anima a seguir. La Solbes, com a referent d’informador compromés amb el seu temps, fa temps que va fer escola.
Rosa Solbes: Infància i adolescència en Alacant. from e-Mujeres on Vimeo.Abelard Muñoz

En Valencià ens volem entendre, vora 12 milions de persones. Article publicat al Levante EMV

El Consell de Gestió d’ACICOM venim realitzant un treball de reflexió i producció d’articles sobre els temes d’actualitat relacionats amb la comunicació.

El darrer article realitzat de manera col·laborativa per:

Jose Ignacio Pastor,  Manuel Molins, Emília Bolinches, Xavier Pons, Alícia Gavara, Carme Molina , Sara Sánchez  i Ruben Carrasco membres del Consell de Gestió d’ACICOM (Associació Ciutadania i Comunicació ) www.acicom.org ha segut publicat avui, dia 10 de març de 2014 a la pàgina 8 de Levante-EMV.

Encara no ha estat publicat a l’edició digital de Levante.com  en quan aparega, afegirem l’enllaç corresponent.

Podeu descarregar-vos l’article en PDF en: En Valencià ens podem entendre, vora 12 milions de persones

En Valencià ens volem entendre, vora 12 milions de persones.

Quan érem menuts, a la TVE, l’única d’aleshores, feien un programa que es deia “300 millones” on es tractava com un triomf el fet de compartir una llengua que en l’origen va ser la mateixa. La vàlua de les llengües no es pot mesurar per la seua dimensió quantitativa, però aleshores ningú feia notar les grans diferències entre el castellà, l’argentí, l’equatorià, el mexicà o el peruà, ni tampoc les variants diferents en què havien evolucionat per diverses raons històriques i de la seua llengua precolombina: “pollera, tetero, buzo, cuadra”…. Les “panties” són “medias con bragas” a Madrid, “bombachas” a l’Argentina, “calzones” a Xile, “pantaletas” a Mèxic i “blumers  o pantaletas” a Veneçuela…. Mai no hi ha hagut cap conflicte remarcable. Com tampoc no n’hi ha hagut respecte de l’anglès de Londres i el de Nova York. I quan García Márquez, en una memorable intervenció, va suggerir la simplificació de la gramàtica castellana per abraçar més i millor la realitat plural de les diferents parles llatinoamericanes (Zacatecas 1997) es va muntar un bon sarau perquè, segons deien alguns, l’acceptació de certes expressions gramaticals podia posar en perill i/o trencar la unitat del diasistema. Però això no es proclamava només per raons lingüístiques sinó també com un valor afegit (polític, econòmic, comunicatiu..) al  fet de conèixer una llengua que s’entén a diversos llocs del món. Malgrat les diferències.

De manera semblant, i amb tots els respectes específics que calga, el mateix podem dir del català i el valencià o el mallorquí…. si fem abstracció de l’artificiós conflicte polític. El més normal i productiu seria reivindicar les coincidències i no exalçar les diferències per tal de fer valdre una llengua que quan més es parle, més oportunitats oferirà als qui la coneixen. I això no significa ni conflicte ni separatisme ni nacionalisme tronat: les llengües són prepolítiques en el sentit que les usem abans de tenir cap consciència política específica. Les llengües són sistemes de comunicació i de cultura, expressions de la pluralitat inevitable dels éssers humans com ja proclamava George Steiner, premi Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats (2001)

De segur que hi ha moltes anècdotes de persones que han trobat treball en un altre lloc precisament per conèixer i poder comprendre el que es parla en tres autonomies distintes. Tanmateix, l’idolatra’t i sacrosant mercat, al tindre un major tamany, ofereix moltes més oportunitats per a tota la indústria i el comerç, especialment en tot allò que està directament relacionat amb la comunicació i les persones: món editorial, audiovisual, cultura, educació, etc. Es busca una uniformització perillosa i antihumana.

Malauradament, a la nostra comunitat no sembla habitar un sentit comú majoritari. Fins i tot un poder polític mal entés, potser perquè porta massa temps exercitant-se de forma absoluta, es permet qüestionar el que diu l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, cosa que també seria impensable respecte de la RAE. O no fer cas de les diferents resolucions del tribunals. Sospitem que no és per ignorància només, sinó per una certa manipulació que, de cara a les eleccions, intenta tornar a obrir la guerra de la llengua. Una guerra que com totes no fa més que empobrir-nos i que, com sempre, perdrà el valencià, com les 155 unitats escolars en la nostra llengua afectades per les darreres disposicions, o l’incompliment del valencià contemplat a la Llei del Sector Audiovisual, la pèrdua de canals de comunicació en valencià (RTVV, TV3, Cat-ràdio, Infotv, …).

Negar que l’argentí actual prové també del castellà, pot ser el mateix que negar la relació entre el català i el valencià. Però tractar de negar la història, no farà que la història siga d’una altra manera. I segur que reivindicar adequadament i justament que en origen som una mateixa llengua i cultura podria ajudar els mitjans de comunicació i les publicacions en la nostra llengua a sobreviure, consolidar-se i obrir mercats. Com ja passa de fet amb molts mestres i professors que poden exercir les seues carreres i vocacions a altres territoris de la nostra llengua.

Signen aquest article: Jose Ignacio Pastor,  Manuel Molins, Emília Bolinches, Xavier Pons, Alícia Gavara, Carme Molina , Sara Sánchez  i Ruben Carrasco membres del Consell de Gestió d’ACICOM (Associació Ciutadania i Comunicació ) www.acicom.org

Miniatura

Capçalera del Programa 300 millones de RTVE

 

 

Logo Acicom


Esdeveniments


« April 2014 »
Mo Tu We Th Fr Sa Su
  1 2 3 4 5 6
7 8 9 10 11 12 13
14 15 16 17 18 19 20
21 22 23 24 25 26 27
28 29 30        

Categories

Segueix-nos en facebook

Tags

Arxius