“PERIODISME LOCAL I COMARCAL” La comunicació valenciana de proximitat

Autor: Francesc T. Martínez.

Editorial: Publicacions de la Universitat de València.

Data: 2-5-12 Hora: 18:00

Lloc: Sala 2 del Museu de Ciències Natruals.

Organitza: Associació Ciutadania i Comunicació  ACICOM i Fira del Llibre de València.

Presenta:

Xavier Pons (Membre d’ACICOM).

Hi intervindran:

Francesc T. Martínez (Autor del llibre. Professor de la Universitat de València. President de l’Associació de Publicacions Periòdiques Valencianes).

Rafael Castelló (Director del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València).

Ezequiel Castellano (Secretari de l’Associació de Publicacions Periòdiques Valencianes).

La comunicació de proximitat es caracteritza per l’especialització dels seus continguts en la informació d’un àmbit geogràfic pròxim. Els mitjans locals i comarcals actuen com uns elements poderosos de consolidació de les identitats culturals i com a veritables actors socials, participen de manera activa en l’elaboració de l’espai i del temps social. Actualment, en un panorama comunicatiu marcat per la globalització, el predomini de l’audiovisual i les noves tecnologies de la informació i Internet, els mitjans de comunicació de proximitat continuen tenint una forta presència. Per tal d’assolir uns coneixements globals cada capítol del manual es divideix en quatre parts: continguts teòrics, activitats pràctiques, preguntes relacionades amb els continguts prèviament vistos i finalment una bibliografia bàsica per ampliar els coneixements sobre el tema.

http://www.facebook.com/events/361109533924374/

L’obra analitza l’origen, evolució i estructura actual dels mitjans informatius de proximitat del País Valencià.
Conèixer en l’era de la globalització el periodisme de proximitat, té avui una singular importància. La vitalitat de la comunicació local és innegable.

El País Valencià té en l’actualitat més de 490 mitjans de comunicació locals i comarcals (premsa, ràdio, televisió i cibermitjans), a més de 267 pàgines webs oficials dels ajuntaments. Tots ells elaboren informació de proximitat, és a dir, practiquen un periodisme especialitzat en continguts informatius d’un àmbit geogràfic pròxim: el municipi o la comarca.

En el centre d’aquest sistema comunicatiu se situa el periodista local, un professional que fa una informació propera i lligada al sentiment d’identitat del lloc.

Aquesta rica xarxa comunicativa és analitzada en profunditat en el llibre Periodisme local i comarcal. La comunicació valenciana de proximitat, publicat per la Universitat de València en la Col•lecció Educació Laboratori de Materials.

El llibre aborda d’una manera àmplia l’origen, evolució i estructura actual dels mitjans de proximitat valencians. Es tracta del primer manual de periodisme comarcal editat al País Valencià. De fet, les obres publicades fins ara sobre aquesta temàtica són en la seua majoria compendis de jornades de comunicació local, o bé estudis parcials elaborats fragmentant el territori valencià que analitzen per separat experiències de mitjans locals i comarcals sense tenir una visió sociocomunicativa de conjunt de tot el País Valencià.

El llibre de Francesc Martínez es divideix en set capítols. El primer analitza les característiques i estructura del periodisme local, fent un repàs històric dels mitjans de proximitat valencians des del segle XIX fins l’actualitat, tot incidint sobretot en el fenomen de la gran eclosió que han experimentat aquests mitjans durant el període 1976-2008.

Així mateix, el segon capítol aborda el sector de la premsa local i comarcal des de diverses vessants. D’aquesta manera, es veu l’impacte dels diaris provincials de grans grups de comunicació estatals que tenen edicions comarcals, com per exemple Levante-EMV i Las Provincias, així com l’organització i funcionament de la petita premsa autòctona comarcal de pagament i gratuïta de proximitat, la qual té una forta implantació i tradició sobretot en les comarques de l’Horta, la Vall d’Albaida, la Safor, la Ribera, la Marina, la Costera, l’Alcoià i el Baix Vinalopó.

El tercer capítol aborda la ràdio local, tant el model de les emissores comercials de les grans cadenes estatals que tenen edicions locals al País Valencià i que acaparen el 90% de l’audiència, com l’estructura i característiques de la ràdio pública municipal, la ràdio cultural i la presència dels mitjans radiofònics en Internet.

Per altra banda, en el quart capítol es fa un repàs a l’evolució de la televisió local valenciana, centrant l’anàlisi en la programació, audiència i finançament d’aquest mitjà, així com en el procés històric de la transició de la televisió analògica per ona terrestre a la televisió digital, la qual està dominada pels grups estatals.

Una de les conclusions que dóna l’autor és que en l’actual període democràtic no s’ha construït un sistema comunicatiu autòcton fort, a diferència d’altres comunitats autònomes on els mitjans locals perduren més en el temps i estan més consolidats. Els mitjans locals valencians són febles i efímers. Si bé hi ha una presència constant de mitjans locals, la norma general és la poca duració d’aquests: hi ha una substitució constant de capçaleres.

Altra característica del sistema comunicatiu valencià de proximitat és la forta dependència mediàtica externa, sobretot en els sectors de la premsa, ràdio i televisió local. Es a dir, els grans grups multimèdia de l’Estat acaparen les audiències i dominen el mercat publicitari de la comunicació local.
Aquesta situació és més palpable encara en els mitjans de comunicació en valencià, que són analitzats en el capítol seté.

La comunicació en llengua pròpia està minoritzada, viu contra les cordes de la inanició. Sols el 9% de la població valenciana major de 15 anys llegeix premsa en valencià, i poc més d’un 3% escolta ràdio en valencià. Enfront açò hi ha una absència de polítiques públiques per part de la Generalitat per a fomentar l’ús del valencià en els mitjans de comunicació.

Finalment, el llibre també dedica un apartat a la comunicació de proximitat en Internet, que ha experimentat una espectacular expansió en els últims anys, així com  la comunicació local institucional dels ajuntaments a través de la creació de mitjans de comunicació propis i de gabinets de premsa. De fet, s’analitzen les funcions, objectius i organització dels gabinets de premsa, la relació d’aquests amb els mitjans externs i les bones i males pràctiques en la comunicació local pública.

La finalitat d’aquest llibre és aportar un material d’estudi per millorar els coneixements sobre el periodisme local i contribuir a desenvolupar els objectius generals acadèmics, científics i professionals del Grau de Periodisme de la Universitat de València. partint d’un sector -la comunicació de proximitat- que ha experimentat un fort creixement en les tres últimes dècades i que tendirà a continuar i inclús a accentuar-se en els pròxims anys

Punxa damunt de la imatge o en http://youtu.be/Ck1GX5MU61s per vore el vídeo de presentació del Informe de la Fundació Telefònica sobre la Societat de la Informació en Espanya en 2011.

La primera dada rellevant que ens oferix l’estudi és la confirmació del canvi radical i absolut que les llars espanyoles han sofert quant a la seva creixent digitalització. En concret, el 67% del total de la població espanyola és internauta i, d’ells, el 71,4% accedeix de forma diària a Internet. A quina es deu aquest augment? Una de les causes principals és, sens dubte, l’expansió del Social Media en la vida quotidiana dels consumidors digitals a Espanya. En aquest plànol destaca la figura del “comunicador digital permanent”, és a dir, l’usuari que comparteix contínuament continguts en la Xarxa i està present en les xarxes socials de forma assídua. Sota aquesta definició, s’estima que a Espanya més d’un milió d’usuaris estan connectats a les xarxes socials en temps real, així com es preveu un creixement en els pròxims anys d’aquesta tendència, doncs el 29,3% dels internautes augmentarà la seva presència en les xarxes socials o s’unirà a noves plataformes.

A més, el percentatge d’usuaris que actualitzen els seus perfils i visiten regularment les xarxes socials s’ha incrementat de forma notable, passant del 39% al 56% en tan sols un any. Amb aquestes dades, Espanya se situa per sobre de la mitjana europea, el que resulta, com menys, destacable.

En relació a aquestes xifres, el potencial del Social Media s’albira com centre indiscutible del canvi radical en les vies de comunicació de les noves generacions: les xarxes socials es configuren com el tercer mitjà de contacte entre els més joves, únicament per darrere del telèfon mòbil i la comunicació en persona.

Finalment, el comerç electrònic és altra de les claus a destacar dintre d’aquest camí cap al consum digital, doncs ha crescut un total d’un 23,1% respecte a 2010 i ha arribat a arribar a un volum de negoci de més de 2.000 milions d’euros solament en els sis primers mesos de 2011.

Una dada que ens ha de fer pensar sobre com Internet és ja una part indispensable en les nostres vides: Segons l’informe de la Fundació Telefònica, el 50% dels estudiants i el 48% dels joves professionals considera Internet com un element indispensable en les seves vides, igual que l’aigua, l’habitatge o el menjar. És a dir, la Xarxa es percep pels usuaris espanyols com un recurs totalment imprescindible per a les seves relacions personals, professionals i sense el qual, no entendrien el seu dia a dia.

L’estudi  sobre la situació de la Societat de la Informació en Espanya en l’any 2011,  de la Fundación Telefònica que pots trobar, consultar i descarregar en: http://e-libros.fundacion.telefonica.com/sie11/aplicacion_sie.html

Per altra banda també pots accedir a l’estudi de la Fundación Orange en: http://www.informeeespana.es/docs/eE2011.pdf